Un dels eixos més famosos de Catalunya, i qui sap si de l'estat senser, és la 1.411, popular pels bolets, els accidents, les variants, el Túnel del Cadí i ara pels boscos malauradament calcinats. D'Abrera a Puigcerdà hi corre una llarga carretera, polèmica, controvertida, infestada de pobles d'arraigades tradicions, que amaga a les seves cunetes tresors ocults a tants i tants pixapins que només l'enfilen per anar a esquiar o desgraciar les obagues. Sortint de Navàs, últim senyal del Bages, remenant-li la cua al pre-Pirineu i, segons es puja, a mà dreta, s'escorra una plaça forta de futbol-sala estatal, un conjunt fabril tintat d'història, d'alegries i misèries de tots colors, que el mapa problemes té per situar entre tonalitats cada cop més verdoses i menys grises. Cal deixar la 1.411 a to amb la metamorfosi del paisatge, amb un cert disgust, sensació que agreuja amb la lenta penetració en la colònia, res més que un col.lectiu de plantes baixes a recer de la gran indústria. El paradigma de l'evolució és el miracle: en el tèxtil i en l'esport. Els uns van lluitar al costat de l'agonia, els altres han fruït amb l'ascens com a dogma de fe.
El Berguedà, comarca de notables encants, comença. o acaba, segons es miri del dret o a l'inrevés, a l'Ametlla de Merola. Els extrems de la comarca són, en terminologia esportiva, puntes de llança de primera línia. Entrant pel Bages, una colònia de 360 habitants (estimacions legìtimes d'un recent estudi) ofereix a l'espectador insaciable un club de futbol-sala com n'hi ha pocs. Venint del cantó nord, sense haver apagat encara els llums encesos al túnel, s'arriba a Bagà, capital del tennis taula català i l'últim bastió de la noblesa i la modèstia entesa com a credo de vida.
Els petits, quan dormen, somnien que un dia seran grans. El nen esdevé adult amb el pes dels anys i el saber de l'experiència. Quan es fa gran, la innocència de la infància destil.la nostàlgia i respecte, i l'acné d'adolescent es recorda amb aquella punt de rebeldia dels qui volen canviar el món. Els somnis del Club Esportiu l'Ametlla de Merola no ansien trencar fronteres ni sumir l'univers en la catarsi de les emocions. Treballa des de la franquesa i el sacrifici, des de la sinceritat, l'honestedat i l'alegria. Seran aviat deu anys, camí de la dècada prodigiosa, una dècada d'alegria permanent, amb la fidelitat per bandera i la progressió com a garantia d'eternitat. Enric Escudé, carn d'homenatge, evoca les arrels amb orgull. L'escolten cada quinze dies un parell, o tres, o quatre, centenars d'espectadors que omplen el pavelló de Puig-Reig, vila amiga i germana. L'escolten d'arreu de Catalunya aquells que fan de la sorpresa admiració. I aquells que se'n fan creus del "mai tant pocs havien fet tant". I aquells que resen per continuar creient en els miracles. I aquells que, de grans, voldrien ser com l'Ametlla.
Ara a la Primera Nacional A, un nom com un altre per definir la penúltima pirueta del club futbolista per excel.lència. Es diu Primera Nacional per el corriol trencacames i ombrívol de l'èxit del resultat, l'Ametlla ha sortejat carenes, crestes i corones d'espines. És la darrera estació d'un tranvia anomenat desig, un graó més en el Babel imparable del desafiament merolenc. No importa ni el 2-8 a casa, en el partit que servia per estrenar la categoria. El destí té aquestes coses. No s'hi val a jugar-hi ni ufanar-se de prendre-li la pilota. L'atzar crea i reparteix. Crea mites, desfà llegendes. Trenca la mirada amb designis ultra-terrenals. I el dia que va caure per l'Ametlla, devia vesar-hi l'ampolleta de la fortuna.